EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Barcelona (20 de gener del 2006)

Ser militar no ha estat mai una feina fàcil. Ni fàcil ni, tampoc, agraïda. I menys encara a Espanya i durant els darrers segles, que han estat marcats per tot un seguit de conflictes bèl·lics interns. Els nostres militars ni tan sols no tenen el consol de dir allò que d’ells mateixos diuen els militars europeus: que en èpoques de pau se senten una mica més discriminats i incompresos del que s’haurien de sentir, i en èpoques de guerra, potser fins i tot una mica massa falsament admirats i afalagats. Entre els nostres, entre nosaltres, això ja fa molts anys que no és així. I no és així, bàsicament, per un motiu prou important: les darreres guerres en les que els nostres militars han participat d’una manera significativa han estat o bé guerres civils o bé guerres colonials. Aquestes darreres les han perdudes totes i les altres només les han guanyades una part dels espanyols; és a dir, que uns altres, per força, les han hagut de perdre. Els militars que van triar bé –és un dir- foren admirats d’allò més per mitja Espanya, però menyspreats alhora, també d’allò més, per l’altra mitja. Dels que no van triar bé, ni se’n parla. Han, senzillament, desaparegut de la història. Això explica, potser, que el darrer general que va ser admirat per tothom fos Prim. Un militar, per cert, que també va haver d’acabar força malament. No, no és pas fàcil, ser militar.

Avui en dia Espanya és una democràcia, més o menys homologable amb la dels nostres veïns, amb els que estem intentant crear tots junts la Unió Europea, i militarment forma part de la gran aliança occidental. Tot i amb això, ser militar encara no és fàcil. Les nostres forces armades, després de generacions senceres d’estar al servei de la reacció, s’han hagut d’adaptar a una cultura que els hi era més aviat estranya. I ho han hagut de fer corre-cuita, sense temps de pair moltes coses i sentint-se massa sovint, els seus components, no entesos ben bé del tot o fins i tot potser pressionats en excés per una part o altra de la societat civil.

Si parlen, perquè parlen, i si no ho fan, perquè callen. Sempre hi ha d’haver algú que, facin el que facin, s’ha de sentir ofès o agreujat. El tinent general Mena ha fet unes declaracions que, d’una part, li han representat l’arrest i la destitució fulminant. De l’altra, però, una pancarta de recolzament exhibida en un estadi de futbol, i el suport incondicional d’una autoproclamada Asociación de Militares Españoles (AME). El president de la qual, el coronel retirat Conde, opina que un membre de les forces armades està obligat a incomplir, per obediència indeguda, les ordres dels seus superiors contràries a la Constitució, i ens fa encara la següent reflexió: “Qué pasaría en esta nación si de repente tramposamente cambian la Constitución y empieza a dar órdenes un Gobierno así? Entonces el militar tendría obligatoriamente que incumplirlas.” I sense parar esment en el fet d’especificar qui hauria de decidir-ho, això de si el canvi ha estat trampós o no, diu el que diu i es queda tan ample, l’home!

A ell i a tots els que encara pensen com ell, potser se’ls haurien de fer algunes reflexions. Primera, quan no hi havia encara Constitució, aquí, a quina mena de legalitat constitucional servien, ells? Ho és que aleshores no n’hi havia, d’obediència indeguda? Segona, si no els agrada com van les coses –que tot el seu dret hi tenen, naturalment- per què no pleguen –els que estan en actiu- i se’n van a casa seva? Què els fa pensar que ells poden convertir-se alhora en jutges i part; és a dir, decidir què és constitucional i què no ho és? A quina mena de joc estan jugant, ells i els qui ells tenen al seu darrera?

Què els fa pensar que ells s’estimen més aquest país, que també és el nostre, que no pas nosaltres? Què els fa pensar que ells, més que no pas nosaltres i les nostres institucions –que ells han jurat pel seu honor defensar-, tenen una visió i un criteri més encertat de les coses?

I aquest és, en definitiva, el mal. Que ells es pensen, segueixen pensant-se, que encara són, potser per exprés mandat diví –altrament no s’entendria- els amos de tots nosaltres.

Ser militar és una activitat humana tan digna –que no més- com moltes altres. Com ara ser professor o escombriaire, posem per cas. El que passa, però, és que quan a un professor o a un escombriaire no li agrada allò que li fan fer, plega. Plega, se’n va a casa i es busca la vida. I aquí no passa res, que tothom té el dret de no haver de fer les coses per força, a contracor. De manera que quan algú s’adjudica el dret de no ser com els altres –anar-se’n a casa i buscar-se la vida-, potser s’hauria de pensar, seriosament, en obligar-lo d’alguna manera a fer-ho. I en el cas dels militars en actiu encara més. La defensa –la nostra defensa, la de tots- hauria d’estar –i no hi ha dubte que n’està, majoritàriament- en mans d’homes dignes que de manera voluntària acceptin els reptes, tots els reptes, que això els pugui representar. Perquè això, que no pas cap altra cosa, és ser militar: entendre el poder com un acte de servei, mai, en cap cas, com un privilegi de classe, càrrec, casta o condició. I si encara hi ha gent que no ho vol o no ho pot entendre així, això –que potser fins i tot els seus motius deuen tenir-, doncs ja se sap, que ells pensin el que vulguin... però des de casa seva.

El tinent general Mena, es veu que diuen els qui l’han tractat, és una bona persona, i respectuós. I ara, sembla ser, li sap prou de greu el que ha passat arran de les seves declaracions. Tothom es pot equivocar, tothom. I és per això que, en darrera instància, no és bo –ni seria just, potser- fer més llenya de la que s’hagi de fer. Tothom té dret, a nivell personal, a pensar el que vulgui. No obstant això, la defensa de casa nostra és una cosa tan important, per a tots plegats –fins i tot per a ell o per a ells mateixos-, que no pot estar, de cap manera, en mans de segons quina mena de persones. No tothom pot ser, sempre i en qualsevol circumstància i situació, un bon professor o un bon escombriaire, de la mateixa manera –els temps canvien- que no tothom pot ser, sempre i en qualsevol situació, posem per cas, un bon militar. Lawrence d’Aràbia –que no hi ha dubte que en determinades circumstàncies va ser un molt bon militar- ja ho va dir, que les persones que fan una revolució normalment no serveixen, després, per tal de poder-la administrar. Potser aquí, amb la transició a la democràcia, ens ha passat una mica això mateix, i encara no ens n’hem volgut adonar ben bé del tot, ni nosaltres ni ells.

Ser militar, en essència, vol dir estar disposat a matar i a morir. Però no, evidentment, a qualsevol preu i al servei de qualsevol causa; no. Ser militar, en democràcia, vol dir exercir una determinada parcel·la de poder al servei del bé comú, de tots i de tothom, o, dit altrament, renunciar de totes totes a exercir el poder que la societat civil els ha confiat al servei d’un privilegi, de qualsevol mena de privilegi. Això és o seria ser militar. Però també seria, de ben segur, una altra cosa: fer-ho d’acord amb la pròpia consciència. Calderón de la Barca deia, referint-se a l’ofici dels militars, que era una religió d’homes honrats. Deia igualment que entre els militars l’honor més gran era obeir. Però ull! Obeir a qui? “Al rey –també va deixar escrit- vida y hacienda he de dar, pero el honor es patrimonio del alma, y el alma sólo es de Dios.”

Aleshores, vistes així les coses, com és possible que entre nosaltres encara hi hagi persones que es pensin que segueixen sent els amos del país i que, si no els agrada allò que els altres decidim, doncs que enlloc de retirar-se ens volen imposar per força els seus criteris? I és clar, mentre que nosaltres –els altres- els ho permetem, ells seguiran jugant aquesta mena de joc absurd, injust i perillós, i implicant-hi els militars que s’hi deixin implicar. La democràcia no és que tingui el dret, és que té l’obligació, de defensar-se’n, d’aquesta mena de gent. Que ningú no se’n recorda ja, que el tinent coronel Tejero havia jurat lleialtat a la Constitució? O que el general Franco, també pel seu honor, havia jurat fidelitat a la República? I que tampoc ningú no se’n recorda ja, que ells dos tots sols, sense algú al seu darrera, mai no s’haguessin pronunciat? Això és una cosa que ningú no hauria d’oblidar però, menys que ningú, els nostres actuals militars. Només d’aquesta manera l’abisme que –per història- separa encara a militars i civils es podria tornar finalment –que ja seria hora- més compartívol per a tots plegats. Amb aquest record ben present i, des de l’altre costat, renunciant també, honestament, a seguir omplint-los més el pap amb perills inexistents i enemics imaginaris, respectant la seva funció –que prou digna que és-, i admetent, finalment, que tothom –fins i tot un tinent general- es pot algun dia equivocar. Els errors, no hi ha dubte –i més a l’exèrcit- s’han de corregir d’immediat. Però sense haver per això de caure, ni en la desqualificació personal de qui no pensa com nosaltres pensem –encara que s’hagi equivocat-, ni en el vell i improductiu parany de tornar a confondre de nou el tot per la part.