Espanya és un país solidari, i Catalunya, més. Ara, un dia d’aquests, es celebrarà la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Pequín. A la mateixa hora, a tot el món, s’encendran espelmes, milions i milions d’espelmes, en solidaritat amb el Tibet. I nosaltres aquí, com a mostra de la nostra solidaritat, n’encendrem la tira. Però què passat al Tibet, que ens hi haguem de solidaritzar? Doncs molt senzill: un dia uns senyors, a Xina, van decidir que el Tibet també formava part de Xina i que sempre n’havia format, d’ençà que el món era món i els Himalàies, Himalàies. En conseqüència, hi van enviar el seu exèrcit i van ocupar el país. Durant tots aquests anys –l’ocupació és va produir a mitjans del segle passat-, Xina ha fet al Tibet allò que sempre han fet tots els països que n’han ocupat un altre amb la intenció d’integrar-lo: fer-se amb el control de l’administració, omplir-lo de personal propi –d’això se’n diu colonitzar-lo- i procurar atreure’s el màxim nombre possible de naturals del país ocupat, convencent-los –a les bones o a les braves- de que si es deixen assimilar i passen per l’adreçador, doncs que podran gaudir de tots els avantatges de la seva nova identitat nacional, cultural i lingüística, i si no, de tots els inconvenients d’haver-se de passar la resta de llurs vides vivint com estrangers a casa seva. A nosaltres també ens ho van fer, això. Però no és pas el mateix, no; és clar! Ara, nosaltres tenim democràcia, i autonomia, i balances fiscals; que, per cert, demostren abastament fins a quin punt se’ns està obligant a ser-ne, de solidaris- Pel que fa al tema de la repressió lingüística que se’ns va aplicar –dues vegades i a consciència-, doncs resulta que això ja està superat, també. Tan superat està –tot i que pel carrer cada dia hi hagi menys gent que parli català-, que es veu que el que ara perilla aquí és en realitat el castellà, la lengua comuna, que diuen ells –però que alhora és la seva llengua pròpia-. No ho sé, però potser ens hauríem d’anar plantejant de signar, un dia d’aquest –després d’això de les espelmes-, un manifest perquè l’expansió del mandarí al Tibet deixi de córrer perill. Perquè quina tragèdia representaria, pels nous tibetans d’origen xinès, haver de ser ells els que, al Tibet, haguessin d’aprendre a parlar el tibetà? I que els tibetans originals, a casa seva i com ho havien fet tota la vida, ho poguessin seguir fent tot en el seu propi idioma; fins i tot trobar feina i treballar, i comunicar-se amb la nova administració xinesa? Seria espantós, no? Què passaria amb els drets lingüístics de les persones que, al Tibet, només parlen mandarí, perquè elles només volen parlar mandarí? Què els drets són de les persones i no dels territoris, caram! Però i què passa amb els drets dels tibetans, què per ventura no són també persones, ells? Sí, és clar que sí, però és que ara ells ja tenen, també, la seva pròpia llengua comuna...